dilluns, 7 de novembre de 2011

Ruta del rovelló

Aquest diumenge vam fer la primera sortida com a btt Tivissa i res millor que un nou recorregut de mitja distancia amb una mica de tot.
Sortim de Tivissa a quarts de nou direcció a Llaberia per carretera. Lo dia esta nuvol i amb una mica de vent però no plou, perfecte per pedalar. Com que es aviat, no trobem gaire transit fins a la cruïlla de Pratdip. Millor, perquè les pujades de Boquers son molt perilloses amb transit. A partir de la cruïlla i fins a Llaberia, nomes trobem dos cotxes i podem anar ben tranquils, sense patir i gaudint del paisatge que tant ha canviat després de la pluja. Tota aquesta zona d'aquí dalt es ben bonica i, sortosament, bastant desconeguda.

Arribem a l'entrada del poble en una hora i quart i agafem lo desviament que ens ha de portar fins a Tivissa seguint un PR. Primer es una pista que després es converteix en una sendera d'aquelles que et fan caure la baba. Quina xalada!! Al principi es molt fàcil, cosa que no impedeix que tots caiguem de cul a càmera lenta i sense cap conseqüència a part d'unes bones riallades. La part final ja es molt mes tècnica amb uns tombs molt tancats que obliguen a posar el peu mes d'una vegada, però arribem al mas del Ramer amb una rialla d'orella a orella... que s'acaba desseguida quan veiem les rampotes que mos esperen. Mareta meua del meu cor, 20% de desnivell!! Sort que ha plogut i els pneumàtics s'agafen be. Vinga, amunt i cames. A partir d'aquí tot es pujar, pujar i planejar. Les pujades son molt fortes i hi ha llocs on hem de baixar de la bici perquè hi ha molta pedra solta. L'Antonio diu que ja portem 1.000 calories cremades i no m'estranya gens: estem a 9 graus però suem a base de be. Arribem al coll del Motarro i a partir d'aquí tot ha de ser baixada i planejar. Quan estem fent l'ultima pujadeta, em rellisca la roda i al posar el peu a terra em clavo una rama al bessó que em fa un trep ample com lo dit. Cagondena, i ara que fem? Primer tallem la braga de l'Extrem Team que portava l'Antonio i fem un torniquet perquè no s'obri mes la ferida. Decidim tornar enrere i anar a buscar la carretera al coll del Motarro que tot just acabàvem de passar. Tornem a Tivissa quan comença a ploure: l'Antonio i l'Angel cap a casa i jo cap a l'hospital amb la dona que em diu que potser m'hauria de dedicar al parxís. A l'hospital em trec lo torniquet i veig que ha fet la seua feina i no em caldran punts: netejar la ferida, una pomadeta i cap a casa.
I diumenge que ve ho tornarem a provar, a veure si podem acabar-la.