Havíem planificat de sortir avui per fer el recorregut de la
que enguany serà la primera cursa de la Xallenge. I s’havia apuntat bastanta
gent. Però això de l’aigua fa por a molts. Estem massa acostumats al Sol i al bon temps...
Quan mos hem aixecat a les 8, desprès de sentir ploure tota
la nit, ja preveiem que el dia no estaria en perfectes condicions. I així ha
estat. Whatsapp amunt i avall per decidir que fer: uns ja diuen directament que
no surten, altres que potser millor un altre dia i altres diuen de sortir una
mica mes tard esperant que la situació millori. Quedem a les 9 i finalment som
un grupet prou arreglat tenint en compte les condicions. Esperem a gent de Mora
que fan tard i decidim sortir un primer grup perquè ja mos estàvem començant a
gelar. Així que, mentre Victor es queda a esperar, la resta enfilem cap a Maula
sempre acompanyats d’una fina pluja que no mos deixarà en tot lo dia. Quan
arribem a dalt veiem que Victor acaba de sortir del poble o sigui que comencem
a baixar pel sender de Pena-roja amb molta calma perquè les pedres estan xopes
i hi ha certa poreta de caure. Quan nomes portàvem un tros fet, l’Angel perd
tot l’aire de l’amortidor i ha de tornar cap al poble juntament amb un parell
mes que tenien hora per tornar a casa. Doncs res, avall. A mida que anem
baixant mos anem animant i arribem a baix a un bon ritme. Mentrestant, ja se
mos han ajuntat Victor i companyia just per començar a pujar des de Biscorn cap
a la costa del Moro. Arribats a dalt, mos trobem amb gent de la Penya que ja
feien lo camí de tornada al reves nostre. Uns altres valents i valenta, com
naltros. Los hi diem adéu i un altre cop cap a Maula per agafar el sender de la
Cuna i poder baixar per les Vallongues, que son molt més divertides de baixar
que de pujar. I molt més rapides. Avui el terreny estava perfecte. Seguim direcció
Ginestar i, a mig camí, mos desviem a la dreta per anar cap a la bassa d’en Perdigó.
Arribats a dalt mos trobem l’Angel que ja havia posat aire a l’amortidor i
tornava a estar a punt per acompanyar-nos en la part final del recorregut. Anem
cap al coll d’Esparigueres, baixem i girem a l’esquerra per anar cap a Banyoles
passant per les planes de Vidal. Abans, però, hi ha un grupet que decideix
marxar cap al poble perquè se’ls hi feia tard i encara havien de preparar el
foc per la calçotada. La resta fem lo sender d’Enagas, que estava fantàstic, i
pugem pel camí de Banyoles fins arribar a la carretera. I des d’aquí, uns
trossos per carretera i altres per camins, fem cap al poble ben bruts, ben xops
però molt contents perquè avui hem xalat de valent.
Lo recorregut és bastant trenca cames: amunt, avall, amunt,
avall... Los senders son una meravella, com no pot ser d’altra manera, i la
baixada de les Vallongues, espectacular. Lo dia de la cursa no serà igual perquè
es va més a sac i sempre s’apreta més que de costum, però creiem que la gent sortirà
contenta i s’ho passarà molt bé. Nomes queden 15 dies...
