dilluns, 5 de desembre de 2011

Descobrim noves rutes. Capitol 1: Barranc de la Fena

Ja feia temps que havíem parlat de provar una nova ruta que empalmes des del coll de Monetze amb lo barranc de les Covetes. I aquest dissabte vam decidir intentar-ho, valents com som.
Tartera amunt
Doncs res, som-hi. L’aventura es l’aventura. Avui fa un dia fantàstic i tornem a veure el sol desprès de quasi una setmana de boira que no volia marxar. Tirem amunt cap a Sant Blai i el coll del Ventall. Quan anavem cap al coll de Montnegret sentim unes motos i mos posem alerta. Sort d’això perquè baixen una dotzena d’imbecils motoritzats que es pensen que la muntanya es seua. Si no mos haguéssim parat al costat del camí, algun d’aquests animals mos hauria fet la pell, la mare que’ls va ... Passada la marabunta seguim cap al collet de la Llena  i mes amunt fins al coll de Monetze. A partir d’aquí comença l’aventura perquè no sabem com estarà la sendera de baixada cap al barranc, ni si n’hi haurà cap.  Enfilem la sendereta que porta cap a la tartera: es una mica complicada però es pot fer quasi tota dalt de la bici. Un cop arribats a la carena parem per poder admirar les vistes que hi ha des d’aquí dalt encara que el dia no sigui molt clar. Desprès de les fotos de rigor anem baixant poc a poc perquè no hi ha una sendera, sinó cent que han anat fent les cabres que sempre pasturen per aquí dalt. Passem per davant del corral de Benito i tenim dues opcions: anar fins al corral de la Fena per mirar com està el barranc i decidir si tirem avall o no, o bé tirar avall sense encomanar-mos a ningú. I es clar, triem la segona opció.
Barranc de la Fena
Comencem a baixar i l’argilagam cada cop es fa mes espès. Toca carregar la bici al coll i esperar que la cosa no es compliqui gaire mes. Quan som a sota del corral de la Fena, l’Antonio decideix que amb una duathló no en te prou i també vol fer escalada. S’enfila per la paret fins al corral i allí s’adona que hem triat l’opció equivocada: encara tenim uns 300 metres de barranc i tirar enrere seria molt pitjor i de pujada. Que hi farem, qui no arrisca no va enlloc !!  Anem tirant avant, avant xiquets. Precisament lo dia que l’Antonio estrenava selló. Segur que el cul no li farà mal avui...
D'aquesta ja no en trauran mes llet
Finalment veiem lo mas de Virginio, però abans d’arribar mos trobem amb una cabra que devia ser de Peret de Deu i de la que nomes en queda el cap i els ossos. Agafo l’esquella de record, cosa que no vaig fer quan baixàvem de Llaberia i mos en vam trobar una altra. Crec que no serà l’última que veurem.
A partir d’aquí ja podem pujar dalt de la bici i començar a xalar pel barranc de les Covetes desprès de passar per davall de les miloques de Baralluga. Ha valgut la pena la travessa. Arribem al barranc dels Fogassos i ja entrem en territori conegut. Amunt, amunt, amunt fins al coll de Montnegret una altra vegada, cap a la font de Sant Blai pel Grau i pel camí vell cap al poble. Quan agafem lo camí veiem que, finalment, l’excel·lentissim Ajuntament (suposo) ha col·locat quatre estaques que impedeixen lo pas de les motos. Moltes gracies. Mes val tard que mai, perquè aquests paios aconseguiran deixar-mos sense senderes si no se’ls porta controlats. Cada dia comprovem com per allà on passen, lo camí i la sendera queden malmesos per culpa de la seua manca de respecte per allò que va costar tant de fer pels nostres avantpassats.
Arribem al poble i pensem que hem tingut sort de fer aquesta aventura amb pantalons llargs perquè sinó les cames serien un poema de rascades. Tot i així mos en emportem unes quantes per recordar-nos que descobrir noves senderes no es tan fàcil.