Som al març i és moment de
la Xallenge David Duaigües, una clàssica al nostre calendari de sortides.
Primer Almatret, un poble que triplica la seua població durant unes hores per
la invasió de ciclistes que venen amb ganes de pedalar, passar-ho bé i seguir
mantenint la fama d’una prova com aquesta.
A les 8 ja estàvem aparcats
i anant a buscar el pitral. Arribem a la plaça i, com sempre, la rostida anava
a tot drap: pa torrat, cansalada i uns bons porrons de vi. Res millor per
començar el dia. Sense abusar, però no es pot deixar passar de banda un
oferiment tan gentil com aquest de la bona gent d’Almatret. Un cop la panxa
plena i el pitral a la ma, tornem cap al cotxe per preparar-ho tot. Lo dia
havia començat fresquet, però amb la sortida del Sol la temperatura anava
pujant i creava dubtes entre el personal sobre la vestimenta: culot llarg o
curt? Màniga curta o jaqueta? Passar fred al principi o suar al final?
Decisions, decisions... Al final cadascú com li va semblar i un altre cop cap a
la plaça, llestos per la sortida. Unes paraules de record pel David i endavant!
Primer sortim del poble fent una mica de pista i estirant lo grup de quasi 600 ciclistes. Tornem
a entrar al poble i el travessem a tota velocitat enmig de la gent que no para
d’animar. Un cop fora, tornem a agafar pista i planegem durant uns quants
quilometres fins a trobar el començament del sender.
Aquest sender es mereix menció
a part perquè va ser meravellós, espectacular, fantàstic, al·lucinant i tots
los adjectius que li vulgueu posar, que se’ls mereix tots. Cinc quilometres de
sender!! Mos treiem lo barret, lo casc, la gorra i lo que convingui davant d’una
meravella com aquesta. Un sender totalment nou fet a cop de pic, pala,
desbrossadora, xurrac i moltes hores d’un munt de voluntaris. Per això la
Xallenge David Duaigües te lo nom que te i per això la gent segueix repetint
any rere any.
I després d’aquest sender,
que portarem gravat a la memòria durant molt de temps, arribem al mirador sobre
el riu, al costat de la silueta del David, però que podria ser la de qualsevol
de naltros, i mos sentim feliços i contents de ser allí, veient lo riu allà
baix de tot i un dron que ho filma tot des de ben amunt i agafant xocolata,
pastes, plàtans i un munt de fato que mos tenen preparat per poder reposar les
forces... Tan contents que, per un moment, estem temptats de fer el recorregut
llarg, però, ràpidament, tornem a la realitat i decidim seguir el pla establert
i tornar cap al poble, que la temporada acaba de començar i el cos no està
preparat per segons quines aventures. Així que, xino xano, amunt que fa pujada
i donem la cursa per acabada arribant en trio a la plaça. No devíem fer massa
mala cara perquè l’animador de la festa va dir que semblava que veníem de
passeig. Potser si, però una mica també vam suar. I per això vam tornar a
buscar una mica més de pa torrat amb cansalada. I pel que vam veure, crec que
aquesta és una festa per tot lo poble perquè n’hi havia bastants que no anaven
amb mallot que pegaven bones queixalades a la cansalada.
Ja ben descansats, amb la
panxa un altre cop plena i l’obsequi de la cursa a les mans, marxem cap al
cotxe pensant en la segona prova de la Xallenge a Seròs, diumenge que ve. Aquí
si que farem lo recorregut llarg. Avui érem gent i mos hem repartit: quatre hem
fet lo recorregut curt i quatre han fet lo llarg. Sabem quedar bé a tot arreu
on anem.
Del recorregut llarg poca
cosa en puc dir perquè vam marxar pitan i no vam poder sentir les impressions
dels valents que van decidir llençar-s’hi de cap, però se que va estar al
nivell, sinó millor, del recorregut curt.
I un cop més felicitar a l’organització,
a tots los voluntaris, al poble d’Almatret i a tots aquells que, d’una manera o
altra, han estat implicats en fer que aquesta cursa sigui de 10. Moltes gracies
per tot l’esforç i les ganes que hi poseu. Vam venir, hem tornat i tornarem.
