Avui hem tornat a anar a una sortida que ja s’ha convertit
en una clàssica dins del nostre calendari. No és una cursa, no hi ha
inscripcions, no hi ha classificacions ni avituallaments, però hi ha molt bon
ambient, ganes de passar-ho be i una clotxa final que és lo millor premi que et
poden donar.
Hem arribat dels primers i mos hem cagat quan hem vist lo termòmetre
a dos quarts de nou del mati: -2°C. Aguantem cinc minutets més dins del cotxe
sabent que el fred mos espera fora i que jo nomes porto la jaqueta del club
damunt d’una samarreta tèrmica. Malament. Sembla mentida que encara em passin
coses d’aquestes, com si fos un principiant. L’Angel és més previsor i sembla
una ceba de tantes capes com porta. Finalment obrim les portes i notem ben be
lo fred que fa. Doncs res, a muntar les bicis i cap amunt al costat de la
foguera que tenen preparada des de ja fa bona estona i on anem donant tombs com
dos pollastres a l’ast perquè quan hi estàs de cara se’t gela l’esquena. Va
arribant gent però ja es veu que no serem tants com l’any passat: molts Bici
Ats, poca gent de la Penya i només naltros dos en representació del club. Es
ben evident que el fred fa molta por.
Amb una mica de retard sortim, i sortim amb ganes perquè el
fred apreta i no hi ha res millor per combatre’l que una bona pedalada. Ja mos
han dit que hi ha dos circuits: un de 20 quilometres i un altre de 30. Naltros
ja hem decidit que farem lo llarg perquè sinó mos perdem la sendera. Comencem
per pista coberta d’una rosada que mos acompanyarà tot lo mati, sobretot als
racons obagosos, anem pujant però sense patiment, desprès planejant fins que
arribem a la sendera. Bona, bona, bona, llarga, no molt tècnica però molt
xaladora amb un terreny en perfectes condicions... Fantàstica. Arribem baix a l’ermita
de Sant Francisco i ara cal tornar a pujar. Primer seguim pel camí asfaltat que
porta al poble fins que trenquem a ma dreta i enfilem unes rampes que mos han
fet recordar les Vallongues. Si algú encara tenia fred, aquí se li ha passat.
Arribats a dalt, tornem a planejar durant un ratet, després baixem, pugem,
tornem a baixar per una sendera, pugem per una sendera amb un final on calia
apretar les dents amb força, tornem a planejar i fem l’ultima sendera rapida de
baixada abans d’entrar al poble i anar a buscar la clotxa que mos esta
esperant: arengada, botifarra, tomaca, alls, olives, vi i oli a dojo i un
tallet de coca d’avellanes. Quin festival!! Mos hem posta les botes, com no
podia ser d’altra manera. Mes contents que un gínjol, marxem cap al cotxe
sabent que l’any que ve tornarem, però més ben preparats.
Moltes gracies a l’organització i al gent de Pinyó Fixo per
haver-mos fet passar una matinal ciclista de les bones. Felicitats.