diumenge, 20 de novembre de 2011

Recollida de trofeu a Amposta

Lo 23 d'octubre va ser l'ultima etapa de la Xallenger que, enguany, constava de 7 proves: Xerta, Amposta, Santa Barbara, Prades, Mora d'Ebre, Tivissa i Gandesa. Gran èxit de participació amb mes de 600 corredors. Per l'any que ve ja es segur que s'afegira Sant Carles de la Ràpita i potser, Benissanet. Tindrem un calendari ben atapit però mirarem de participar a tantes proves com sigui possible. I esperem ser mes dels dos habituals perquè enguany la cosa feia una mica de llastima, sort que la prova de Tivissa es la millor de totes i aixo compensa la minsa representació de corredors tivissans a la Xallenger. Minsa però potent, que si no mos posem les floretes naltros, no ho farà ningú.
Com a tancament d'aquesta Xallenger, es va celebrar a Amposta l'entrega dels trofeus als guanyadors i guanyadores tant individuals com per equips. Volem destacar al Club btt La Moleta perquè va ser el guanyador en la categoria d'equips amb mes participació i va ocupar les tres places del podi de xiquetes. Deu ser la taronja de Xerta, que els deu vitaminar a base de be. Moltes felicitats!!
També volem felicitar a tots los clubs organitzadors per la seua feina i la dedicació que hi han posat. Gracies a tots ells, la Xallenger es va consolidant i mos permet gaudir d'unes proves que cada any pugen de nivell.

En quant a la representació del btt Tivissa, l'Angel va rebre el trofeu com a participant en les 7 proves i jo en 6 proves. I tots dos estem molt contents per haver pogut acabar aquestes proves. En unes hem patit molt i en altres hem patit moltissim però mos ho hem passat molt be i, per aixo, l'any que ve repetirem.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Ruta del rovelló. Repetim, que hi ha gana...

Després del fiasco de la setmana passada, decidim tornar a intentar fer sencera aquesta ruta. Avui l'Angel estrena rodes, pneumatics tubeless, pinyonera 36-12 i cadena. Tremolem nomes de pensar lo repas que mos pot donar. Quin perill que te l'amic!!
Ep, que vaig d'estrena, xiquets

Lo dia torna a estar nuvol però no fa tant fred i aixo que mitja hora abans de marxar han caigut quatre gotes, res que mos pugui impedir aquest segon intent. Agafem la carretera direcció cap a Llaberia. Fins a la cruïlla de Pratdip anem lleugerets perquè ja vaig dir que aquesta carretera no mos agrada gaire, sobretot a mi que soc enemic de l'asfalt.
A partir d'aquí, ja anem mes relaxats: la carretera està en molt bon estat i no hi ha gens de transit. Be, un parell de ciclistes que mos trobem de cara i alguns cotxes quan ja arribàvem a Llaberia. O caçadors o boletaires il.lusos.
No, jo no estreno res avui
Trobem una mica de boira que ens fa témer que potser caurà aigua però, al cap de cinc minuts, veiem lo sol calentant lo riu a Mora. Aixo promet.


Parem a menjar una barreta i un trosset de codonyat abans de començar a baixar per la sendera meravellosa per on no passa ningú. I que duri. Avui baixem molt millor, perquè ja ho coneixem de la setmana passada. La part final d'aquesta sendera es molt tècnica amb tombs tancats, però mos ho passem de conya. Llastima que sabem lo que ve després de  tanta diversió: patiment. Rampotes que et mengen la moral quan les mires, però tothom sap que, per poder baixar, primer has de pujar. Doncs au, amunt. Tenim lo consol que avui ningú ha caigut baixant per la sendera. Llastima, perquè vam riure a base de be.

Arribem dalt i tornem a baixar, per tornar a pujar per un espedregall que no hi ha manera de fer seguit sense posar el peu a terra. I naltros que mos pensàvem que no hi havia res mes dur que les Vallongues. Ai, pobres desgraciats. Després de patir una miqueta mes, finalment tornem a ser al coll del Motarro.
Una baixadeta mes i una altra pujada, on vam haver de tornar enrere la setmana passada per problemes físics. Aquesta vegada no em clavo res i aconseguim arribar al camí de Montalt que mos ha de portar fins al mas d'Eloi. Aquí l'Angel decideix que aquesta serà la Ruta del rovelló. Tothom d'acord perque es un nom molt encertat. Tirem avall i les vistes son espectaculars: 200 metres a sota nostre hi ha el barranc de Mussefres i, davant nostre, uns tallats que cal admirar. Intentem parar i fer unes fotos, però l'Angel va llançat i segueix tirant mentre va dient "aixo es una passada, aixo es una passada". I te tota la raó. Mos trobem amb una sendera aubagosa amb pedres que rellisquen molt. I, es clar, tenim la primera culada del dia a càrrec de lAngel que avui vol ser protagonista indiscutit. Peró la sendera es una passada, tornem a xalar com a xiquets petits. Es tècnica, amb bastanta roca i bon desnivell. Mos trobem un parell de pins travessats al camí i arribem al mas d'Eloi sense cap mes incidència. Aquí agafem una altra sendereta per anar a trobar lo barranc de Capcir i pujar fins a les Moles i l'Angel diu que potser s'hauria de dir la Ruta de les cireres de pastor, però es massa llarg. Ruta del rovelló s'escau mes. Aquesta pujada mos acaba de fondre a tots. Jo poso l'excusa de que vull menjar les esmentades cireres de pastor i em paro a mitja pujada per agafar una mica d'aire. Quan arribem a dalt, l'Antonio diu que portem cremades 2.200 calories i 1.200 m de desnivell acumulat. La sortida mes dura que hem fet pel terme. A l'Angel li agradaria convidar a altres clubs a fer aquesta sortida però jo li dic que potser millor que ho deixem córrer o mos ho faran pagar car. Estem d'acord que aquesta es una ruta dura, dura, que te de tot: carretera, senderes tècniques i rampotes destrossa my body. Ho acabem baixant per la sendera de Natocs on li fotem un ensurt a Sauvelles, que anava passejant l'escopeta, que encara riem ara. Quan ha vist l'Angel es devia pensar que era un senglar de color groc. Hahahahahaha!!!!
I avui, tothom migdiada, que mos ho mereixem.
I dissabte a Amposta a recollir los premis de la Xallenger: l'Angel ha participat a les set proves i jo a sis.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Ruta del rovelló

Aquest diumenge vam fer la primera sortida com a btt Tivissa i res millor que un nou recorregut de mitja distancia amb una mica de tot.
Sortim de Tivissa a quarts de nou direcció a Llaberia per carretera. Lo dia esta nuvol i amb una mica de vent però no plou, perfecte per pedalar. Com que es aviat, no trobem gaire transit fins a la cruïlla de Pratdip. Millor, perquè les pujades de Boquers son molt perilloses amb transit. A partir de la cruïlla i fins a Llaberia, nomes trobem dos cotxes i podem anar ben tranquils, sense patir i gaudint del paisatge que tant ha canviat després de la pluja. Tota aquesta zona d'aquí dalt es ben bonica i, sortosament, bastant desconeguda.

Arribem a l'entrada del poble en una hora i quart i agafem lo desviament que ens ha de portar fins a Tivissa seguint un PR. Primer es una pista que després es converteix en una sendera d'aquelles que et fan caure la baba. Quina xalada!! Al principi es molt fàcil, cosa que no impedeix que tots caiguem de cul a càmera lenta i sense cap conseqüència a part d'unes bones riallades. La part final ja es molt mes tècnica amb uns tombs molt tancats que obliguen a posar el peu mes d'una vegada, però arribem al mas del Ramer amb una rialla d'orella a orella... que s'acaba desseguida quan veiem les rampotes que mos esperen. Mareta meua del meu cor, 20% de desnivell!! Sort que ha plogut i els pneumàtics s'agafen be. Vinga, amunt i cames. A partir d'aquí tot es pujar, pujar i planejar. Les pujades son molt fortes i hi ha llocs on hem de baixar de la bici perquè hi ha molta pedra solta. L'Antonio diu que ja portem 1.000 calories cremades i no m'estranya gens: estem a 9 graus però suem a base de be. Arribem al coll del Motarro i a partir d'aquí tot ha de ser baixada i planejar. Quan estem fent l'ultima pujadeta, em rellisca la roda i al posar el peu a terra em clavo una rama al bessó que em fa un trep ample com lo dit. Cagondena, i ara que fem? Primer tallem la braga de l'Extrem Team que portava l'Antonio i fem un torniquet perquè no s'obri mes la ferida. Decidim tornar enrere i anar a buscar la carretera al coll del Motarro que tot just acabàvem de passar. Tornem a Tivissa quan comença a ploure: l'Antonio i l'Angel cap a casa i jo cap a l'hospital amb la dona que em diu que potser m'hauria de dedicar al parxís. A l'hospital em trec lo torniquet i veig que ha fet la seua feina i no em caldran punts: netejar la ferida, una pomadeta i cap a casa.
I diumenge que ve ho tornarem a provar, a veure si podem acabar-la.