Quedem a les 7 del mati per enfilar cap a Sant
Carles de la Ràpita i així iniciar la nostra participació a la Xallenger
d’enguany. Serà la presentació en societat de la nova equipació ja que diumenge
passat no vam poder sortir per raons diverses i vam haver d’aplaçar-ho fins lo
dia de la cursa.
Arribem amb temps de sobres per anar a
recollir el dorsal, l’obsequi i posar-ho tot a punt. Fa molt vent i bastant
fred. O sigui que, de moment, amb dos samarretes i jaqueta. Saludem a la resta
de la representació tivissana (Jaume, Josep, Victor i Adrià) i fem un tomet per
anar calentant. Sortim amb una mica de
retard i fem uns quants quilometres de carretera a un bon ritme. Quan arribem a
la fabrica de ciment d’Alcanar, agafem pista i amunt, amunt. Desprès avall, avall
per una pista molt rapida i perillosa amb uns escòrrecs que no veies fins que
era massa tard. Un de l’Ampolla es va pegar una castanya davant meu que Deu
n’hi do. Tornem a pujar fins arribar al primer avituallament on mos agrupem
lAngel, l’Antonio, Jaume “Pataca” i Ferran. Tornem a anar amunt fins arribar a
dalt de tot i poder gaudir d’unes vistes espectaculars del Delta per, tot
seguit, tirar avall per la millor sendera de la cursa; tècnica, rapida,
xaladora i amb espectacle de l’Angel que va fer una volada de campionat i es va
aixecar com si no hagués tocat a terra. Quin artista que està fet!!. I, es
clar, quan vam arribar baix, tornem a pujar, primer poc a poc fins que arribem
on se separen la curta de la llarga, i desprès mes costeruda fins que la pista
es transforma en sendera. Aquí vaig començar a tenir seriosos problemes amb lo
nucli de la roda del darrere que feia dies que gemegava. Cada cop feia més soroll
i, finalment, va rendir la seua anima i es va fondre quan arribàvem al segon
avituallament. Decideixo seguir perquè quedava una pujadeta i desprès baixada
fins al poble. Si ho arribo a saber, vaig enrere i faig la curta. La baixada
molt bé i a tota bufa però quan ja estàvem arribant al poble mos fan anar amunt
una altra vegada. Cagonlospedret!! Au, a espenyer un quilometre. Arribo a la
cruïlla i ja veia lo poliesportiu. S’ha acabat, penso. Doncs no, amunt. Però,
que no tindrà mai fi aquesta duatló? Sort que un noi del control te compassió
de mi i m’estalvia l’ultima pujada que tenia un 20% de pendent. Ara si que ja
he arribat i me’n vaig directe a fer una cerveseta, que me l’he guanyada. Al
cap de cinc minuts arriben l’Angel i l’Antonio. Mentre parlem ve l’Adrià, que
ja va vestit de civil i que, com a mínim, fa mitja hora que ha arribat. Portem
les bicis al cotxe i anem a menjar uns musclos boníssims, gambes, botifarres i
cervesa. No tenim sort amb lo sorteig de regals però almenys marxem amb la
panxa plena i contents de la 1ª Camí de Bandolers de Sant Carles de la Ràpita.
Suposo que Josep “Marret” i Victor “Zoilo” també s’ho van passar be, però com
que quan naltros vam arribar ells ja no hi eren, no vam poder parlar.
Mentre tornem cap a casa comentem la jugada i
creiem que el recorregut està be però te massa asfalt. Es una cursa rodadora,
no massa dura i amb una distancia ideal. Si no hagués tingut los problemes amb la
roda, potser l’hauríem fet en dos hores i mitja. L’any que ve ho tornarem a
provar. Felicitar a l’organització per l’esforç que han fet.
I ara a preparar-mos per la 2ª Transplanes a
Santa Bàrbara lo 29 de maig. Esperem que la representació tivissana torni a ser
ben nodrida. Avui érem 7.
