dilluns, 28 de maig de 2012

Marxa Marato BTT del Riu Ebre


Sortim a quarts de vuit del mati cap a Xerta per participar a la VI Marxa Marato btt del riu Ebre, tercera prova de la Xallenger. Arribem amb temps de sobres per poder anar a buscar dorsals i posar-ho tot a punt. Saludem als habituals d’aquestes proves, sobretot gent de la Penya Ciclista Ribera d’Ebre i fem les fotos de record.
Abans de les 9 ja estem a punt però encara haurem d’esperar una miqueta per raons tècniques. Finalment sortim amb deu minuts de retard per la Via Verda direcció cap a l’estació de Benifallet. Aquest es un tram neutralitzat i tothom s’ho pren amb calma, excepte l’Angel que no para de passar gent i desapareix per allà al davant. Al cap d’uns vuit quilometres deixem la Via Verda i agafem una pista de pujada que comença suau però que poc a poc es va enfilant fins que has de posar peu i caminar.  Arribem dalt i comencem un tros que anirà planejant fins al Pinell on hi ha el primer avituallament i on se separen la curta de la llarga, encara que hi ha gent que no ho veu i acabarà fent la llarga.  Aquí lo nostre grup ja s’ha partit: l’Antonio vol fer bon paper i s’ha posat piles noves, desprès Josep i Victor al seu ritme de sempre igual que Jaume una mica mes enrere i finalment los veterans que mos ho prenem amb molta calma perquè, com que no guanyarem, tampoc cal que anem a patir. A mes, avui lo sol apreta i ho acabarem pagant. Sortim del Pinell i, desprès d’una baixada xaladora i rapida, comença la primera pujada forta que fem sense massa problemes. Arribem a dalt i com que tot lo que puja desprès baixa, doncs baixem. Primer per una pista ampla i desprès per una sendera amb algun pas complicat que s’acaba al costat del riu. Aquí agafem un camí asfaltat que acaba a les famoses escales de Miravet: l’Antonio i jo les vam pujar totes menys l’últim esglaó i és una pujada matadora. Sort que desprès es baixa per dins del poble i es planeja fins al pas de barca per poder recuperar les forces. Aquí hi ha un altre avituallament i el segon tram neutralitzat.
Trobem a Josep, Victor i Jaume que també estan esperant la barca. L’Antonio ja es a l’altra banda. Pugem a la barca en plan marabunta perquè ningú es volia quedar a terra. Per això vam fer el viatge amb una roda a l’orella, un manillar enganxat al fetge i un pedal clavat a la cama. Tot i això, hi havia molt bon ambient amb tota la gent fent broma i pegant-li crits al del 600 roig que estava una mica afectat de trobar-se rodejat de tanta bici. Segur que recordarà lo dia que va travessar lo riu. L’arribada a l’altra banda també va ser  complicada perquè quan ja estàvem a punt de desembarcar, la barca se’n va tornar cap al mig del riu. Lo barquer va suar de valent per tornar-mos al lloc. Un altre que també recordarà aquest dia. Un  cop desembarcats comencem a pujar cap a Rasquera on hi ha un altre avituallament i la font de la plaça per omplir aigua amb gust de cloro. Sortim de Rasquera i comença la segona pujada forta del dia. Aquesta serà molt més dura pels quilometres acumulats i la calor que ara si que apreta. Primer anem per la carretera vella i desprès agafem una pista que puja i puja i puja. Arribem a dalt i ara cap a baix de tot però quan arribes a baix torna a pujar i aquí començà lo festival de rampes: primer als bessons que no va durar gaire i després a la cuixa que si que va durar i que em va fer baixar de la bici. Des d’aquí i fins a l’arribada va ser un patiment constant de notar com pujaven i anar fent massatges o parar un minut per poder recuperar-me. Arribem al coll i avall cap a Benifallet on hi havia l’últim avituallament i on vaig estar una bona estona esperant l’Angel i que em va servir per poder descansar lo suficient per fer l’ultima curta però intensa pujada que t’acaba destrossant. Vaig arribar dalt justet, justet i ara nomes quedava baixar fins a la Riberola i l’estació de Benifallet. Ja hi som. Des d’aquí anem xino-xano per la Via Verda on s’agreix lo pas per dins dels túnels i la fresca que t’hi trobes. Finalment arribo a Xerta sol i amb rampes a tot lo cos. L’Angel arriba cinc minuts després perquè s’ha hagut d’aturar per ajudar a una padrina que havia caigut davant seu. Anem a buscar la samarreta de record i un bon plat de pasta. La cervesa s’ha acabat. Aquest es lo càstig per ser dels últims d’arribar. Que hi farem. Mengem, fem les fotos de rigor i carreguem les bicis al cotxe. Ara és l’Angel qui te problemes amb los bessons i es queda tieso com un pal. I des de Xerta fins a Ginestar jo vaig amb rampes a la cuixa. Quin festival!! Després sabem que, qui mes qui menys, ha tingut problemes de rampes o calambres, com diuen per aquí baix.
Aquesta es la cursa mes dura de la Xallenger amb diferencia. Son 65 quilometres amb 1200 metres de desnivell i molta calor. Realment esgotadora, però com sempre diem, l’any que ve repetirem. Nomes demanar-li a l’organització que pensi en tots los participants i no nomes amb los primers perquè hi va haver alguns avituallaments on lo líquid estava justet i calent i a l’arribada no quedava cervesa i les talles mes corrents de samarretes s’havien acabat: nomes quedaven M i S. S? En una cursa on nomes hi participa una dona? Vinga nois, que ho podeu fer millor.