dilluns, 22 d’octubre de 2012

Sortim, que ha plogut



Diumenge vam fer una sortida d’aquelles que ja no recordàvem: fang, rierols d’aigua, cel ennuvolat i, finalment, pluja per fer un dia complert.

Marxem a les 9 del matí direcció Llaberia per carretera fins a l’entrador de Pratdip i després d’un parell de quilòmetres agafem una pista que mos porta davall dels molins del Motarro. Des d’allí, baixem per lliseres relliscoses i pugem per camins on la roda s’enganxa a terra com si fos cola, passem pel mig de tolls d’aigua que semblen basses i que mos deixen los peus xops, trobem lo primer cotxe del dia amb un parell d’exploradors de bolets i passejadors d’escopeta i tornem a sortir a la carretera per fer los últims quilòmetres i agafar una pista que du fins a la Miranda. Mos trobem un altre cotxe (aquest no era d’exploradors, sinó gent de Tivissa) i comenten que els hi acaba de caure un ram d’aigua d’aquells que et deixen com si t’haguessis llençat al riu vestit. Bé, hem tingut sort. I ells també, que anaven en cotxe... Seguim amunt i arribem al coll des d’on podem veure el mar, la Miranda, lo radar, lo mateix cotxe d’exploradors de bolets que mos hem trobat abans i Pratdip allà baix de tot. Sabem d’una sendera que hi porta i mos ho apuntem per un altre dia que pujarem amb mes temps.
Ara toca tornar cap a casa. Seguim lo camí i intentem no caure mentre contemplem les vistes fantàstiques de totes aquestes muntanyes. Lo camí es converteix en pista i tornem a ser a la carretera. Ara fem uns quants quilòmetres més d’asfalt per poder agafar una pista que mos portarà als molins del Motarro, però pel darrere. Mentre anem cap allí, mos enganxa lo primer aiguat, curt però intens. Au, davall d’un pi i a posar-mos l’impermeable. Dos minuts i ja s’ha acabat. Decidim que millor seguir amb l’impermeable posat perquè segur que trobarem més aigua. La pujada cap als molins es fa dura, dura de veritat perquè les rodes s’enganxen a terra de mala manera i has de fer una forçada per anar avançant. Però tot s’acaba i quan som dalt ja sabem que a partir d’aquí, només tenim baixades fins al poble. Doncs som-hi que es fa tard i vol ploure. I mai millor dit: a la que toquem la carretera, aigua. Sort que en deu minuts ja som al poble. Les bicis i naltros plens de fang fins les orelles però mos agrada molt més això que no tota aquella pols que hi havia fins no fa gaire. Ara si que dona gust anar pel bosc i veure com ha canviat de color i saber que d’aquí ben poc, deixarem la bici i anirem a buscar bolets. Ara si.