Repòs forçat

Tots los que anem amb btt hem patit, patim i patirem alguna caiguda, algun cop o alguna rascada de tant en tant, uns més  que uns altres. Los nostres braços i les nostres cames en son testimonis ben vius que mos porten records d’aquell esbarzer, d’aquella pedra, d’aquella rama, que mos acompanyaran per sempre. És inherent a la practica d’aquesta passió o esport, com més us abelleixi.

Veure unes cames d’un bttaire llises i brillants es sinònim de molta pista i molta prudència. Unes cames amb crostes i cicatrius de tota mida i forma pertanyen a algú que nomes pensa en senderes i en explorar nous camins. I que se’n fum unes quantes però cap de greu que no li permeti arribar a casa pedalant. Després a la dutxa, i quan tot li cogui amb lo sabó, maleirà unes quantes vegades però al cap de dos dies, tornem-hi. És inherent.

I hi haurà un dia en que mos pegarem la castanya mes grossa de la nostra vida bttaire i, normalment, mos farem mal. La majoria mos trencarem la clavícula, alguns potser una costella i uns pocs lo canell. La bici segurament no patirà gaire mal i això alleujarà, encara que nomes sigui una miqueta, lo dolor físic. Estarem bastant temps sense poder pedalar i molt temps abans de poder tornar a fer les senderes que més mos agraden. Però no hi ha mal que mil anys duri i quan ja tornem a estar recuperats, ni les queixes de la dona, dels pares, dels amics...mos impediran de tornar-hi. És inherent.

Ànims Antonio!! Salut i paciència, que els camins i les senderes no marxaran enlloc.

7ª Marxa del riu Ebre

Vuit tivissans vam anar ahir a Xerta per participar a la 7ª Marxa del riu Ebre que organitza la gent del Club btt La Moleta. Enguany la novetat era un canvi total de recorregut ja que en comptes d’anar cap al Pinell i Miravet, pujàvem fins a Paüls. Recordant lo munt de problemes de cansament que vam tenir l’any passat, la cosa prometia. Sobre el paper, lo nou recorregut es veia dur però assequible. La realitat va ser bastant diferent.

Es dona la sortida a les 9 de tots los participants del recorregut llarg. Anem en grup per dins del poble fins que les motos s’aparten i es fa la sortida típica de maricon l’últim. Però ja de sortida hi ha les primeres confusions perquè el grup capdavanter s’equivoca i van per on no toca. Es tota una novetat veure que et passa gent que normalment arriba una hora abans que tu a meta i que no els veus en tot lo camí ni de lluny. De totes maneres, abans d’arribar al canal les coses ja s’havien normalitzat i tothom anava al lloc que li corresponia. Després d’uns quilometres anant pel costat del canal, trobem la primera sendera de la que no podem gaudir gaire perquè n’hi ha un que fa tap i no es vol apartar. Comencem malament. Arribem al punt mes baix de tota la cursa i, a partir d’aquí, cap amunt. Fins a Paüls? No, més amunt i doblat. Pugem per pistes, per camins, per senderes, per ciment, per asfalt i pugem, pugem i pugem fins arribar al cementiri de Paüls, allà dalt de tot. I quan ja pensàvem que s’havia acabat lo pujar, resulta que encara has de pujar més i dos vegades pel mateix lloc. La mare que ho va matricular!! Comencen los primers avisos de les cames amb intents de pujades de bessons que es salven com bonament es pot i agafant posicions estranyes damunt de la bici. I finalment, una cosa que semblava impossible: comencem a baixar. S’ha acabat lo patiment i ara ve l’hora de xalar. Sendereta avall i a sac fins a Paüls on tornem a passar per davant del cementiri però ara per anar cap avall. Anem baixant per camí fins a trobar la carretera de Paüls i amunt una altra vegada, amb avisos constants de rampes, per tornar a seguir la pista del costat del canal i fer l’ultima sendera xaladora abans d’entrar a meta. Per fi!! Això s’ha acabat.

Entrem al Casal a buscar una mica de beure i un entrepà que vam trobar boníssim. No se si era la gana que teníem o el cansament, però ho vam trobar tot molt bo. Fem petar la xerrada amb los amics de la Ribera i quan ja n’hem tingut prou de menjar i beure marxem cap a casa a descansar que d’aquí una setmana hi tornem a ser, aquest cop a Amposta.

Moltes gracies al Club btt La Moleta, a  l’organització i tots los voluntaris per fer-mos patir de valent aquest diumenge amb lo circuit més dur dels que hem fet fins ara. Cada cop que baixem a Xerta tornem cap a casa amb unes quantes rampes i descobrim músculs que no sabíem ni que existien. I també moltes gracies a tots los fotògrafs pels records de la cursa que mos envieu en forma d’imatges.

La classificació dels socis va ser aquesta:

Víctor – 55 – 2:40

Antonio – 68 – 2:49

Oscar – 93 – 3:01

Esteve – 94 – 3:01

Ferran – 103 – 3:05

Jaume – 125 – 3:24

Àngel – 150 – 3:43

La participació va ser de 162 corredors.

I també cal destacar la 48ª posició de l’Adrià amb un temps de 2:38.

2ª Camí dels Bandolers

Ahir, sis socis i un híbrid vam participar a la 2ª Camí dels Bandolers a Sant Carles de la Ràpita que mos va deixar un bon gust de boca a quasi tots, sobretot per la paella del final.

Abans de sortir ja sabíem que el recorregut seria lo mateix de l’any passat, o sigui que ja anàvem preparats. Però enguany lo temps mos va acompanyar amb un cel sense núvols i un solet que cada cop fa més intens lo nostre moreno ciclista. La sortida es dona amb puntualitat i, a diferencia de l’any passat, neutralitzada fins a la fabrica de ciment. Això a naltros mos va semblar una molt bona decisió perquè va fer menys durs aquests primers quilometres d’asfalt i perquè feia bonic veure a tot lo grup de bicis com anaven passant pels carrers de La Ràpita. Però quan vam deixar l’asfalt, va començar la cursa de veritat i el grup va estirar-se ràpidament. Primer pista, desprès sendera, mes pista i amunt fins arribar al començament d’una sendera tècnica des d’on es tenen unes vistes fantàstiques del delta. Dubto que algú s’aturés a contemplar-ho, tal com anem amb un coet al cul. La sendera, boníssima, amb alguns llocs complicats i molta pedra però per xalar a base de be. Un cop a baix, tornem a pujar per pista que s’acaba en uns bancals on hi ha el segon avituallament i on comença la segona sendera, però en pujada i on cal baixar de la bici i clavar be les sabates a terra perquè es una bona paret. Al cap d’uns metres, que semblen molts però que segurament nomes son 30, es pot tornar a pujar a la bici i anar fent aquesta sendera que s’acaba amb dos passos molt complicats: una llisera i unes escales amb varilles laterals que poca gent va fer dalt de la bici. Després comença la baixada final per carretera fins a La Ràpita. Una baixada molt rapida on pots arribar als 70 qm/h i on mos vam creuar amb un nombrós grup de gent que pujaven caminant i que a algú se li van aparèixer enmig d’una corba. Los frens devien treure fum!! Arribem al poble però abans de creuar la meta, los de La Ràpita volen posar a prova les nostres cames i mos fan pujar fins al Santet per sendera i baixar, com no podia ser d’altra forma, per sendera. Un bon final d’una cursa més dura de lo que sembla per la distancia i el desnivell.

Un cop arribats, ràpidament a fer uns gots de cervesa, esperar que arribin tots los socis i a menjar un bon plat de paella mentre, com sempre, comentem totes les incidències de la cursa.

Un cop més, donar les gracies al Club BTT La Ràpita i a tots los voluntaris per fer possible aquesta cursa i tractar-mos tan be.

I també agrair al Lluís i la Fàtima totes les fotos que van fer. Sense ells, lo testimoni gràfic seria bastant minso.

Ara a entrenar per la propera cursa, la VII Marxa del Riu que, segons informacions solvents, canviarà totalment de recorregut respecte l’any passat. Mos veiem a Xerta lo 26 de maig.

Classificacions dels socis entre 168 participants:

Victor-45

Antonio -71

Esteve-80

Oscar-85

Ferran-90

Angel-151

Jaume va haver d’abandonar per problemes físics. No cal que patiu que ja es troba molt millor i promet molta guerra a la Marxa del Riu. Per això és lo Referent.