dimecres, 29 de maig de 2013

Repòs forçat



Tots los que anem amb btt hem patit, patim i patirem alguna caiguda, algun cop o alguna rascada de tant en tant, uns més  que uns altres. Los nostres braços i les nostres cames en son testimonis ben vius que mos porten records d’aquell esbarzer, d’aquella pedra, d’aquella rama, que mos acompanyaran per sempre. És inherent a la practica d’aquesta passió o esport, com més us abelleixi.
Veure unes cames d’un bttaire llises i brillants es sinònim de molta pista i molta prudència. Unes cames amb crostes i cicatrius de tota mida i forma pertanyen a algú que nomes pensa en senderes i en explorar nous camins. I que se’n fum unes quantes però cap de greu que no li permeti arribar a casa pedalant. Després a la dutxa, i quan tot li cogui amb lo sabó, maleirà unes quantes vegades però al cap de dos dies, tornem-hi. És inherent.
I hi haurà un dia en que mos pegarem la castanya mes grossa de la nostra vida bttaire i, normalment, mos farem mal. La majoria mos trencarem la clavícula, alguns potser una costella i uns pocs lo canell. La bici segurament no patirà gaire mal i això alleujarà, encara que nomes sigui una miqueta, lo dolor físic. Estarem bastant temps sense poder pedalar i molt temps abans de poder tornar a fer les senderes que més mos agraden. Però no hi ha mal que mil anys duri i quan ja tornem a estar recuperats, ni les queixes de la dona, dels pares, dels amics...mos impediran de tornar-hi. És inherent.
Ànims Antonio!! Salut i paciència, que els camins i les senderes no marxaran enlloc.