Tots los que anem amb btt hem patit, patim i patirem alguna
caiguda, algun cop o alguna rascada de tant en tant, uns més que uns altres. Los nostres braços i les
nostres cames en son testimonis ben vius que mos porten records d’aquell esbarzer,
d’aquella pedra, d’aquella rama, que mos acompanyaran per sempre. És inherent a
la practica d’aquesta passió o esport, com més us abelleixi.
Veure unes cames d’un bttaire llises i brillants es sinònim
de molta pista i molta prudència. Unes cames amb crostes i cicatrius de tota
mida i forma pertanyen a algú que nomes pensa en senderes i en explorar nous
camins. I que se’n fum unes quantes però cap de greu que no li permeti arribar
a casa pedalant. Després a la dutxa, i quan tot li cogui amb lo sabó, maleirà
unes quantes vegades però al cap de dos dies, tornem-hi. És inherent.
I hi haurà un dia en que mos pegarem la castanya mes grossa
de la nostra vida bttaire i, normalment, mos farem mal. La majoria mos
trencarem la clavícula, alguns potser una costella i uns pocs lo canell. La
bici segurament no patirà gaire mal i això alleujarà, encara que nomes sigui
una miqueta, lo dolor físic. Estarem bastant temps sense poder pedalar i molt
temps abans de poder tornar a fer les senderes que més mos agraden. Però no hi
ha mal que mil anys duri i quan ja tornem a estar recuperats, ni les queixes de
la dona, dels pares, dels amics...mos impediran de tornar-hi. És inherent.
Ànims Antonio!! Salut i paciència, que els camins i
les senderes no marxaran enlloc.
