Primera sortida amb una mica de fred, o sigui que tots amb pantalons llargs i jaqueta.
A les 9 del matí ja estàvem pedalant direcció cap a les Moles per pujar fins al
Motarro i baixar fins a Capçanes. Mos trobem als caçadors que ja estaven
preparant la batuda, però naltros anem cap a una altra banda. Millor per tots.
Les pujades se fan llargues i pesades perquè les rodes rellisquen molt i cal un
extra d’esforç, precisament l’endemà que alguns van marxar al llit amb un
perdigó a l’ala. Res millor que una sortida com aquesta per purificar el cos
d’elements tòxics.
Arribem al Motarro sense incidències i
comencem la baixada a bon ritme. Quan arribem baix, l’Angel punxa la roda. Sort
del líquid meravellós que és un dels millors amics del ciclista. Unes quantes
manxades, girar la roda i avant. Arribem al mas del Rame i la roda de l’Antonio
comença a treure nuvolets de líquid blanc mentre fa un soroll d’olla exprés.
Una altra punxada, però a ell li preocupava més lo bruta que havia quedat la
bici amb tot aquest líquid enganxós. Esperem que es tapi el forat i,
mentrestant, mos anem gelant. Estem a 9º i fa una mica de ventet que se t’acaba
ficant dins si no et bellugues. Va, marxem que això ja està. Ara mos cal pujar
una mica i fer la baixada més complicada fins arribar a La Fou. És una sendera
plena de pedrots que t’obliguen a baixar de la bici molt més del que voldríem
però només al principi. Després ja està neta i seguim sense problemes fins
arribar a La Fou on l’aigua baixa amb ganes. Aprofitem per omplir los bidons i
l’Antonio per netejar la bici. Ara ja està més tranquil...
Anem cap a Capçanes i pugem per la vora del
pantà direcció a La Serra. Es nota que ha plogut i ara es veu molt més ple i
bonic. Encara han de caure bastant més litres però almenys ja no es veu lo fons
tot sec i quartejat. Arribem a La Serra on hi ha lo començament del tram de
ralli. Los Mossos mos diuen que de passar per la carretera, nanai. Decidim doncs,
anar fins a Tivissa pel mateix camí de la cursa de la Cabra però en sentit
contrari. Quan havíem deixat la carretera i començàvem la pista, l’Oscar també
punxa. Està clar que avui és lo nostre dia!! L’hi fica un esprai que sempre
porta com a solució d’emergència i, oh, sorpresa, funciona!! Normalment,
aquests trastes estan caducats quan los necessites. Almenys hem tingut sort.
Seguim cap a la Riola de Zit a bon ritme perqué és tard i hi ha compromisos
familiars per atendre. Finalment arribem a la carretera amb tots los bancals
plens de cotxes i dels afeccionats al ralli. Hi haurà més d’un pagès que avui
no estarà gens content quan vagi a mirar com li han deixat lo tros. I per
acabar d’arrodonir lo dia mos trobem amb un capsot de l’organització que no mos
deixava fer cent metres de carretera perquè deia que allà on volíem anar naltros
no hi havia cap sendera. Però com se pot ser tant carnús? I un munt de gent
caminant per la carretera i a naltros mos volia fer anar a tombar. Sort que els
que l’acompanyaven eren més joves i estaven més centrats i mos han deixat
passar. Que mos has de dir a naltros on son les senderes del nostre poble? Tu i
tot lo ralli us en podeu anar a una altra banda que aquí no us necessitem.
Nomes mos ho deixeu tot brut i destrossat i tot lo benefici cap a Salou, perquè
aquí al poble ningú hi ha gastat res. Quina manera d’acabar una sortida que,
tot i les punxades, havia anat la mar de bé. En fi, tal dia farà un any.
I demà, a buscar
rovellons.