2ª Pedala popular amb btt

Diumenge vam participar en un dels actes que ja formen part de la Festa Major de Sant Jaume: la Pedalada popular amb btt. Aquesta pedalada esta adreçada, sobretot, als xiquets i gent jove perquè tinguin l’oportunitat de fer una sortida amb altra gent i comencin a conèixer aquest esport. I estem molt contents de la participació que vam tenir.

Vam preparar un circuit que no fos massa exigent i que fos per pista. Viure a Tivissa és una meravella però pels que comencen en bici no ho és tant: en un moment o altre s’acaba pujant. O sigui que vam buscar un dels pocs recorreguts que es poden fer sense patir massa i xafant ben poca carretera.

Sortim del camp de futbol cap a Padrells, pugem a Jumanos, Pixavaques , moli del Rei i amunt per anar als horts de la Roja i sortir al Puig, carretera vella, un tomb per dins del poble i cap al camp de futbol un altre cop per acabar lo recorregut i recuperar-mos de l’esforç amb un petit refrigeri desprès d’haver fet uns 8 quilometres.

Vam ser una bona colla amb molta participació de xiquets ben joves que s’ho van passar d’allò més bé. Inclús les caigudes o les punxades d’algun d’ells va ser motiu de conversa mentre menjaven les patates del vermut. Lo més important és que hi va haver molt bon ambient, amb los més experimentats ajudant als que no ho eren tant i tots gaudint d’una sortida totalment diferent de les que estem acostumats a fer.

Gracies a tots los que vau participar i ara, a preparar-mos per aquest dies de festes.

Visca Sant Jaume!!

4ª btt de l’auberge

La cursa de l’auberge es presentava patidora amb 45 quilometres, uns 1200 metres de desnivell i calor de la bona. I no va decebre gens les expectatives. De fet, les va superar de llarg i això va afectar la moral d’alguns dels nostres socis.

Com sempre arribem amb força antelació a Benissanet disposats a xalar d’una matinal ciclista amb lo tracte fantàstic que sempre mos donen los Amics de la Bicicleta. Nomes arribar ja teníem a punt una taula amb un munt de dolços que vam atacar amb ganes: los pastissets estaven bonissims!! Desprès d’atipar-mos anem a buscar el pitral, brides i a preparar-ho tot per fer cap al punt de sortida. Cinc minuts d’espera i avant. Sortim a un bon ritme en direcció als bancals de fruiters per encarar la primera de les moltes senderes de pujada que mos estaven esperant. Amunt i a espenyer. I seguim pujant, ara unes rampes més suaus, ara unes més dures, de tant en tant alguna baixadeta i el sol que comença a apretar. Arribem al punt més alt de tota la cursa i més d’un ha pensat que ja s’havia acabat lo patir com així va ser l’any passat, però no, de cap manera. Ara venia lo pitjor. Tirem avall amb gran alegria, saltant per aquí i per allà fins que hem de fer un canvi de sentit i tornar a pujar. Malament perquè les forces comencen a ser escasses i la calor cada cop és més intensa. Pugem i pugem i acabem en una sendera llarguíssima que ja ha sigut lo cop de gracia definitiu. Que no s’acabarà mai aquest patiment? Sense aigua a l’ampolla, suant com a desesperats, finalment arribem al poble i podem descansar.

Ha sigut una cursa duríssima, la més dura d’aquesta Xallenger. Si no hagués fet tanta calor segur que no hauríem patit tant, però hauríem patit igualment. Sembla que hi hagi un concurs entre els organitzadors de la Xallenger a veure qui la fa més dura, més llarga i amb més desnivell. Ja sabem que hi ha pros que ho demanen i a qui los hi agrada patir, però n’hi ha molts d’altres que l’únic que volen és sortir a gaudir d’una matinal ciclista sense haver de treure el fetge per la boca i arribar fosos al final de la cursa. De fet, n’hi ha més d’un al club que desprès del patiment d’avui, s’està plantejant no fer la Xallenger l’any que ve o, com a màxim, fer les curtes. Ja ho veurem. De moment diuen que la del Camí de Sirga serà molt similar a aquesta...

I no volem acabar sense agrair a la gent de Benissanet tot l’esforç posat en organitzar aquesta cursa. Tot perfecte però creiem que hi havia pocs avituallaments i anaven una mica justos de líquid pels últims.  Amb la calor que ha fet avui s’ha fet més evident. Pel demes, mos han cuidat com sempre fan quan venim al poble: fantàsticament.

Classificació dels socis del Club d'entre 159 participants al recorregut llarg:
Andreu - 63 -3:00
Esteve - 85 - 3:09
Ferran - 97 - 3:13
Jaume - 116 - 3:26
Josep - 126 - 3:32
Àngel - 139 - 3:37


Classificació dels socis del Club d'entre 93 participants al recorregut curt:
Oscar - 13 - 1:33

Classificació d'altres tivissans que van baixar a Benissanet:
Adrià - 59 - 2:56
Jacint - 127 - 3:32
Julio - 128 - 3:32

Diumenge de duatló

Avui hem anat cap a Móra per fer una sortida amb los amics de la Penya que sempre mos sorprenen. Dani, que és coneix tots los camins i senders de la comarca i més, ha proposat d’anar cap a la font del Teix i, sense cap objecció, cap allà hem anat. Naltros hauríem volgut anar a investigar lo circuit de la Cursa de l’Auberge que es farà diumenge que ve, però no mos han fet cas i tampoc hem volgut insistir massa. Potser millor, perquè així nomes patirem una vegada. 

 Anem per carretera fins a Ginestar i pugem per la pista de les brosses per anar empalmant camins i acabar sortint a la carretera del Perelló. Un recorregut poc exigent on tothom anava xerrant i sense patiments. Creuem la carretera i anem fent fins que els del davant diuen “bandera verda i fins a la bassa”. Normalment aquest comentari vol dir que comença lo patiment. I així ha estat. Primer una pujadeta, desprès planet, una altra pujadeta, planet, una bona rampa i una altra i una altra i això no s’acaba mai i on és la bassa que no la veig. Finalment arribem a la bassa, tota plena d’aigua que donaven ganes de llançar-s’hi de cap. Fem cinc minuts de descans i Dani diu de pujar fins a la font del Teix, que està allà dalt i des d’on hi ha molt bones vistes. Doncs anem-hi. I aquí comencem la duatló. Amaguem una mica les bicis, no sigui que pugi algú amb camió i mos les robi, i tirem amunt amb un calcat que no és lo més adequat però que al final fa la seua funció. Anem pujant com cabretes i passem per davant d’un  bosc de teixos increïble. Aquests arbres deuen ser molt vells i potser tenen cent o dos-cents anys o ves a saber i és difícil trobar arbres tan vells a les nostres comarques per culpa dels incendis. Arribem a la font del Teix d’on raja una aigua fresca, fresca i que, en tot moment, ha tingut una boca o una ampolla al davall. Des d’aquí dalt hi ha unes vistes espectaculars de la cubeta de Móra, les muntanyes de Tivissa, lo Montsià i, fins i tot, s’endevinen los Pirineus allà al fons entre la boirina. I comentem lo poc que coneixem les coses que tenim més a prop. Fem viatges a la quinta forca que mos costen un munt de diners i és la primera vegada que molts de naltros pugem aquí dalt. Almenys avui ja hi hem pujat i ara toca baixar. I si pujar ha costa una mica baixar tampoc serà molt fàcil perquè hi ha una bona pendent i, com ja he dit abans, perquè no portem lo calçat més adequat per aquest tipus d’activitat. Amb alguna relliscada que altra arribem a la bassa, agafem les bicis i avall que fa baixada. Seguim lo mateix camí que hem fet de pujada fins que mos desviem per seguir el barranc dels Burgans i sortir a la carretera davant del castell de Miravet. D’aquí fins a Móra per carretera amb algun intent de relleu poc reeixit, una escapada neutralitzada i arribada en grup pel camí de la Sénia. I cadascú cap a casa seua fins diumenge que ve quan mos tornarem a veure a la Cursa de l’Auberge de Benissanet, que promet ser de les més dures de la Xallenge.

5ª Duextrem

Tornavem a ser una bona representació de tivissans ahir a Amposta amb la presencia de l’Andreu però la baixa de l’Antonio que haurà d’estar uns quants dies sense tocar la bicicleta. A la finca del Cabiscol tot estava a punt per una bona matinal multi esportiva, amb proves de marxa, duatlo i btt. Aquesta gent de Montbike quan s’hi fiquen, ho fan a l’engròs.

I amb màxima puntualitat sortim al galop, perquè aquí a Amposta no fan servir motos per obrir la cursa, sinó un cavall. Doncs au, tots darrere el cavall fins arribar a la clàssica pujada per sortir de la finca i que obliga a posar peu a terra nomes començar. La cursa es va estirant i quan tornem a passar per la finca desprès d’haver fet la primera pujada forta a Quicolis i la primera baixada per sendereta potent, encara s’estira més. A la sortida de la finca em trobo amb tres cavalls que semblava que també volien participar i havien decidit saltar la tanca, però es veu que el reglament no ho permetia i els van tornar a tancar. A partir d’aquí, un tros d’asfalt per anar-mos apropant a la Paridora, un nom ben apropiat. Anem pel costat de l’autopista i després per un barranc destrossa cames i que t’ompli de dubtes a l’hora de decidir quina és la millor tècnica per travessar-lo: anar ràpid amb lo perill de que marxi la roda del davant o lent amb lo perill de quedar-te clavat? Res, avant com sigui i que duri poc.  Com totes les coses, lo patiment s’acaba i ara enfilem la serreta de Freginals amb una sendera de pujada que fa patir i una sendera de baixada que fa xalar. A baix mos espera un avituallament i ara si que comença lo patiment de veritat. Amunt, amunt, amunt cap a la Paridora amb unes rampes dalt que et fan donar-ho tot. No son tan fortes com les de Riba-roja però ben poc s’hi porten.  Lo premi per arribar dalt, és una sendera de baixada espectacular. Avall i a sac!! Ara ja anem de tornada i nomes mos queda passar per Freginals i tornar a pujar per la sendera de Quicolis però amb 40 quilometres a les cames que es fan notar i de quina manera. A més d’un li van començar a pujar músculs i agafa rampes d’elevat voltatge. Però aquesta pujada també tenia premi en forma de sendera de baixada molt xaladora fins arribar a meta. S’ha acabat!! A per la cervesa i la baldana, esperar que vagi arribant tothom i cap a casa a fer la migdiada. I amb tota la historia vam acabar marxant sense fer ni una fotografia. Devíem estar realment cansats...

Enguany hi ha hagut alguns canvis respecte a l’any passat que han fet la cursa molt més bonica. Les senderes son totes fantàstiques i amb trossos de tota classe i nivell i aquell tros que vam passar per uns aiguamolls va ser molt bonic i tot un encert.

Felicitar a l’organització i a tots los voluntaris per una cursa fantàstica. Lo circuit estava molt ben marcat, hi havia gent allí on havia de ser-hi i el tracte que mos doneu a l’arribada és immillorable. I encara te més mèrit fent tres curses alhora!!

Ara mos queda un meset per descansar fins a la BTT de l’Auberge a Benissanet. I això de descansar ho diem per dir perquè ja sabem que aquí no descansa ni Deu. Bé, n’hi ha un que si.

Classificacions dels socis del Club entre 173 participants:

Víctor – 37 – 2:28

Andreu – 77 – 2:50

Ferran – 81 – 2:51

Jaume – 120 – 3:12

Oscar – 134 – 3:22

Àngel – 156 – 3:41

L’Esteve va haver de retirar-se per problemes físics que esperem estiguin solucionats per la propera cursa.

Adrià – 39 - 2:31.

Felicitats a tots. Ja en tenim una altra al sac!

Repòs forçat

Tots los que anem amb btt hem patit, patim i patirem alguna caiguda, algun cop o alguna rascada de tant en tant, uns més  que uns altres. Los nostres braços i les nostres cames en son testimonis ben vius que mos porten records d’aquell esbarzer, d’aquella pedra, d’aquella rama, que mos acompanyaran per sempre. És inherent a la practica d’aquesta passió o esport, com més us abelleixi.

Veure unes cames d’un bttaire llises i brillants es sinònim de molta pista i molta prudència. Unes cames amb crostes i cicatrius de tota mida i forma pertanyen a algú que nomes pensa en senderes i en explorar nous camins. I que se’n fum unes quantes però cap de greu que no li permeti arribar a casa pedalant. Després a la dutxa, i quan tot li cogui amb lo sabó, maleirà unes quantes vegades però al cap de dos dies, tornem-hi. És inherent.

I hi haurà un dia en que mos pegarem la castanya mes grossa de la nostra vida bttaire i, normalment, mos farem mal. La majoria mos trencarem la clavícula, alguns potser una costella i uns pocs lo canell. La bici segurament no patirà gaire mal i això alleujarà, encara que nomes sigui una miqueta, lo dolor físic. Estarem bastant temps sense poder pedalar i molt temps abans de poder tornar a fer les senderes que més mos agraden. Però no hi ha mal que mil anys duri i quan ja tornem a estar recuperats, ni les queixes de la dona, dels pares, dels amics...mos impediran de tornar-hi. És inherent.

Ànims Antonio!! Salut i paciència, que els camins i les senderes no marxaran enlloc.